A la nevera de la meua infantesa no hi havia iogurts. De la llet de les cabres casolanes, ma iaia en feia mató o flams d’ou, per a aprofitar els excedents de producció de les gallines. En canvi, la substància alimentosa de consistència cremosa i de gust agre, preparada amb llet fermentada, i envasa en pots de vidre no formava part de la nostra quotidianitat.
Tot i la seua deliciosa excepcionalitat, els danones s’escrivien en minúscula. Com, si no? No en sabíem cap més nom! A mi m’enviaven a comprar-ne —ocasionalment— a ca la Clarina. Salivàvem quan destapàvem la tapa platejada d’aquells potets transparents i allargàvem la cerimònia de la degustació fent dringar la cullereta mentre repelàvem els últims vestigis de blancor. Després escuràvem amb cura els recipients buits i els retornàvem a la botiga en la propera visita. El contingut i el continent eren elements de culte.
Un estiu va vindre al poble una amigueta que vivia a Castelló de la Plana. La vam convidar a dinar i em va produir satisfacció oferir-li un iogurt de postres. Quan només n’hi quedaven dos ditets per acabar-se’l recordo que va pronunciar unes paraules que no havia sentit mai: “Ya no me apetece”. Vaig estar a punt d’agafar una cullereta neta per a acabar-me’l jo mateixa però diria que no vaig gosar fer-ho. Malgrat la meua estupefacció, em devia poder més la por a fer el ridícul que no pas el desig d’aprofitar aquella llepolia.
Amb els anys, les neveres que van venir després es van acostumar a allotjar-hi assíduament iogurts de plàstic d’aspectes acolorits, vestits amb rostres de vaques simpàtiques o amb tota mena de fruites ordinàries o exòtiques. Fins i tot, va arribar un dia que al prestatge del frigorífic hi podies descobrir un iogurt caducat. “No me apetece” —fèiem aleshores nosaltres en silenci.
Quan ja no sabíem què més tastar que ens despertés aquell anhel primigeni, van tornar de nou. A les zones refrigerades dels supermercats s’apilaven agermanats com dos bessons els potets de vidre transparent, amb lletres invisibles en relleu que no ocultaven la blancor essencial del producte. Valien més. Eren cars. Apel·laven al nostre desig perdut. I el desig va tornar.
Teresa Tort Videllet
Filòloga i col·laboradora en alguns mitjans de comunicació.
Autora del blog Agafada al vol a Vilaweb i del llibre 100 paraules ebrenques
Què és Remarca?
Remarca és un projecte intern d’adn studio en forma d’alfabet singular. Una visió eclèctica del que podria ser un abecedari de logotips de referència reinterpretat, un diccionari de termes essencials per als professionals del màrqueting, una bona col·lecció de tutorials sobre conceptes de comunicació, o bé tot alhora.
Un projecte en què “sense límits” narrarem amb la imaginació desbordant de la mà dels millors experts del sector, com Teresa Tort Videllet, que ens relata amb la seva insòlita creativitat, el despertar del desig de consum, aquest percussor tan desitjat pels publicistes que anhelem impregnar a cada una de les nostres eines de comunicació, que curosament articulem per induir a la compra d’una marca com Danone.
Remarca és un experiment creatiu que aporta definicions particulars relacionades amb el branding, la innovació, el màrqueting i la comunicació. De la A a la Z.
